La guerra mundial del segle XXI

La ciberguerra mundial

La ciberguerra és l’ús d’atacs informàtics per danyar, espiar o interrompre sistemes digitals d’altres països. A diferència de les guerres convencionals, no es lluita amb armes físiques, sinó amb virus, hackers i programes maliciosos que poden afectar infraestructures crítiques com la xarxa elèctrica, les comunicacions o els sistemes financers.

Aquests atacs poden ser realitzats per governs, grups criminals o fins i tot hackers individuals amb intencions polítiques o econòmiques. Un exemple destacat és el virus Stuxnet, descobert el 2010, que va ser utilitzat per sabotejar el programa nuclear de l’Iran, demostrant el poder de la ciberguerra en el món real.

Quins tipus hi ha?

Espionatge
L’espionatge fa referència a espiar en un altre país per robar secrets. A la ciberguerra, això pot implicar l’ús d’una botnet o xarxa zombi, és a dir, un grup d’ordinadors o dispositius controlats per l’atacant.

Atac de denegació de servei
Un atac de denegació de servei (DoS) implica inundar un lloc web amb sol·licituds falses, és a dur, col·lapsar el servidor i, així, inutilitzar-lo. Aquest tipus d’atac es podria utilitzar per paralitzar un lloc web utilitzat per ciutadans, personal militar, personal de seguretat, o científics, o per interrompre operacions o sistemes de vital importància.

Xarxa d’energia elèctrica
La pirateria informàtica de la xarxa elèctrica podria desactivar sistemes crítics pel funcionament de la nostra societat, paralitzant infraestructures bàsiques com hospitals, comissaries o serveis d’emergències. A més, un atac a la xarxa d’energia elèctrica podria interrompre les comunicacions, cosa que impossibilitaria l’ús de serveis com internet o la telefonia mòbil.

Propaganda
Els atacs de propaganda impliquen intentar controlar la voluntat de les persones que viuen o lluiten pel país que es vol atacar. La propaganda es pot fer servir, per exemple, per exposar veritats vergonyoses o per difondre mentides que fan que les persones perdin la fe en seu país, o fins i tot arribin a simpatitzar amb l’enemic.

Interrupció econòmica
La majoria dels sistemes econòmics moderns depenen d’ordinadors per funcionar. Atacar les xarxes informàtiques d’instal·lacions econòmiques com mercats borsaris, sistemes de pagament o bancs pot donar als pirates informàtics accés a fons, o evitar que els seus enemics obtinguin els diners que necessiten per viure o anar a la guerra.

Ciberatac sorpresa
Aquests es refereixen als tipus de ciberatacs que tindrien un efecte similar al de Pearl Harbor o al de les Torres Bessones. Són atacs massius que agafen l’enemic desprevingut, afeblint les seves defenses. Podrien utilitzar-se per debilitar l’oponent, pas previ a un atac físic o cibernètic.

Qui són els principals actors de la ciberguerra?

Diversos països han estat assenyalats com a grans protagonistes d’aquest tipus de conflicte. Alguns dels més actius en la ciberguerra són:

• Rússia: Coneguda pels seus atacs contra institucions de països com Ucraïna, Estats Units i Estònia. El 2015, Rússia va realitzar un atac cibernètic contra la xarxa elèctrica d’Ucraïna, deixant a milers de persones sense electricitat.
• Xina: Implicada en espionatge cibernètic contra empreses i governs d’arreu del món. Un exemple és l’operació “Cloud Hopper”, que va comprometre sistemes de grans empreses tecnològiques.
• Estats Units: No només es defensa d’atacs, sinó que també ha llançat operacions cibernètiques contra altres països. L’atac amb el virus Stuxnet és un clar exemple.
• Corea del Nord: Ha realitzat atacs per finançar-se mitjançant el robatori de criptomonedes i altres mitjans. L’atac a Sony Pictures el 2014 va ser un dels més coneguts.

Pel que fa a les víctimes, països com Estats Units, Europa i diverses nacions asiàtiques són els que més pateixen aquest tipus d’atacs, especialment dirigits a les seves infraestructures i institucions polítiques.

Com es protegeixen els països?

Els estats han desenvolupat estratègies de defensa cibernètica per protegir-se. Algunes de les mesures inclouen:

• Centres Nacionals de Ciberseguretat: Equips dedicats a monitoritzar i respondre a amenaces digitals. A Espanya, per exemple, l’Institut Nacional de Ciberseguretat (INCIBE) juga un paper fonamental en la protecció digital.
• Xarxes Segures i Xifratge: Per evitar que la informació sensible sigui interceptada. Moltes agències de seguretat utilitzen sistemes de xifrat avançat per protegir dades classificades.
• Intel·ligència Artificial i Machine Learning: Per detectar patrons d’atac i respondre abans que causin danys. Empreses com Google i Microsoft han desenvolupat sistemes que poden identificar atacs en temps real.
• Col·laboració Internacional: Aliances entre països per compartir informació i millorar la seguretat global. Per exemple, la UE i l’OTAN han establert acords per fer front a les amenaces digitals conjuntament.

Quins són els riscos de la ciberguerra?

Els atacs cibernètics poden tenir conseqüències devastadores. Poden provocar apagades elèctriques, col·lapses de sistemes financers, filtració de dades personals o, fins i tot, influir en eleccions polítiques. Un exemple clar és la ingerència russa en eleccions d’altres països mitjançant campanyes de desinformació i atacs cibernètics.

A més, la dificultat per identificar els atacants fa que la resposta sigui complexa i que les tensions internacionals augmentin. Un atac pot ser realitzat des d’un país però falsejant l’origen per incriminar-ne un altre, fet que complica la diplomàcia digital.